General

Post mortem in gloria ego


Que Dom Vitor Manuel de Aguiar e Silva em perdoni l’agosarament però crec que ha arribat l’hora de crear una nova entrada dins dels gèneres literaris. Fins i tot m’he permès proposar-li un nom de baptisme: “POST MORTEM IN GLORIA EGO”.

Per entrar a formar part d’aquest epígraf cal complir els requisitis següents:

  • Tenir una plataforma gràfica o una xarxa des de la qual publicar articles
  • Declarar-se deixeble, amic, confident o company d’un difunt/a il·lustre els dies immediatament posteriors a la seva mort
  • El traspassat ha de ser un eminent cineasta, literat, actor, professor, pintor, músic, arquitecte… amb projecció pública i reconeixements
  • Escriure un suposat panegíric, recordant un moment concret on el finat i l’autor del text passegen (sempre a soles) o conversen (sempre en el privat) d’una festa, gala o entrega de premis (sempre sense testimonis) i on el difunt/a fa unes declaracions laudatòries sobre l’obra de l’autor de l’article i afirma que no hi ha ningú en el panorama actual que executi la seva obra amb la mestria que ho fa qui signa l’article

 Si personalitats com Ester Tusquets o Carmen Balcells haguessin dit, de veritat, tot el que vam llegir a la premsa els dies següents a la seva mort, l’editoral no tindria prou prestatgeries per encabir novel·la publicada, ni l’agència literària prou arxivadors per guardar les fitxes d’autors notables.

Si fos certa la nòmina de tots els que van assegurar que van tenir de professors a Martí de Riquer o Jaume Vallcorba, les fusteries que subministren material a la Universitat de Barcelona no haurien donat l’abast a afegir escons per les aules de la central en els darrers 40 anys.

Em temo però, que la catalogació s’haurà de fer des de fora, perquè ningú voldrà que li pengin l’etiqueta d’haver escrit un “post mortem in gloria ego”.

Així és com m’ho va dir, aplaudint la idea que vaig tenir de batejar aquest nou gènere, una vegada que passejava –a soles- pel camí de ronda entre Llafranc i Calella, amb el gran escriptor ja traspassat…

1 comentari sobre Post mortem in gloria ego

  1. Marga
    11 d'abril de 2017 Respon

    El record és un tresor íntim que poc té a veure amb les aixecades de dit i els desplegaments de ploma d'aquell@s que van a cops de colze amb el difunt per a ser "el muerto en el entierro".
    Quina sort tenir aquell passeig al cor i poder-lo reviure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *