General

Eva, la mare


Quan Ribes & Casals encara aixecava la persiana a la immensa botiga de Pau Claris, era freqüent veure alguna mare o pare joves buscant, enmig de les expertes modistes, la roba que els havien demanat a l’escola per fer la disfressa de carnaval dels fills o l’arpillera per folrar l’arbre (que en realitat amagava la filla gran) en la funció de final de curs. Les darreres generacions vam fer tard a l’hora d’aprendre a enfilar agulles, fer vores, tallar sises i cosir del dret. Ens van formar en altres coses, però el punt de niu d’abella, el filtiré i o el ganxet del 002 amb fil de perlé, ens sonaven a sànscrit.

Afortunadament, el feltre, la goma termoadhesiva i les tutorials d’internet han arribat per salvar-nos la papereta a l’hora de fer pom-poms i d’aprendre a plegar grues d’origami, mentre acabem l’article o el guió per l’endemà, preparem la crema de carbassa per sopar i posem a sincronitzar mòbil i ordinador a mitjanit en la intimitat del marbre de la cuina.

Jo recordo l’Eva, apressada, carregada de bosses, corrent abans no tanquessin, mentre es recol·locava la motxilla i teclejava la pantalla del mòbil. En aquell moment no era la companya periodista, a qui ni tan sols vaig poder saludar perquè va passar com una exhalació, era la mare, d’aleshores, 3 fills en els dies previs a Carnestoltes.

Ahir vaig tornar a veure aquesta mateixa Eva, la mare, al CCCB. Va ser durant la trobada de la premsa cultural amb John Irving. Jo hi assistia per cobrir l’acte i poder donar informació sobre L’avinguda dels misteris, la darrera novel·la d’aquest autor, a qui admiro no només per la seva obra literària.

He de dir que aquesta admiració ve, sobretot, per la tenacitat amb què ha capgirat un fet que, des de petit, el podia haver marcat en negatiu i que en canvi ha convertit en el seu cavall de batalla i li ha permès fer del seu ofici una passió: la dislèxia.

M’hi va acompanyar el meu fill Arnau, que abans de començar l’acte havia saludat Irving amb les dues frases que portava assajant des del dia abans en el seu anglès de nen de 10 anys. Jo li havia explicat a l’Arnau que una persona dislèctica pot sortir-se’n perfectament i pot tirar endavant una vida plena, com ho havia fet aquell escriptor, John Irving. Que fins i tot es podia despuntar en una feina en la qual l’eina fonamental és allò que abans havia estat el seu principal entrebanc: el llenguatge.

Quan va acabar la presentació i les preguntes, vaig acompanyar l’Arnau perquè John Irving ens signés un exemplar del llibre. No ho faig gairebé mai això de demanar dedicatòries, però en aquest cas volia que quan l’Arnau sigui gran pugui llegir l’afectuosa frase que li va adreçar l’escriptor. Jo era al seu costat en aquell moment. No em podia separar per “immortalitzar” l’escena tot fent-li una foto. Es tractava d’un nen que abraçava un llibre com si fos un tresor, enmig d’un núvol d’adults i per cortesia a l’autor no vaig voler atabalar-lo amb el farragós ritual actual de “signatura més foto”.

Jo sabia que l’Arnau conservaria aquell record per sempre més. Però ara, encara ho podrà fixar definitivament gràcies a les imatges que es va encarregar de fer l’Eva de manera espontània, sense que ningú li ho demanés. Va ser l’Eva mare, no la periodista, la que es va posar en el meu lloc i me les va fer arribar més tard a través del mòbil, perquè va intuir que érem allà per alguna cosa més que la simple presentació d’una novetat editorial.

Va ser la mateixa Eva que vaig veure anys enrera corrent perquè la botiga de roba a metres era a punt de tancar, i a qui mai podré agrair prou que l’Arnau conservi aquelles imatges, ara convertides en fotografies en paper, guardades dins de L’Avinguda dels misteris. Un llibre que parla de nens perduts, de focs que sempre cremen i de les connexions entre humans que hauríem d’intentar mantenir ben fermes.

0 Comentaris sobre Eva, la mare

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *