General
La senyoreta Salomé
Els dies previs a Sant Jordi, els xiscles de les orenetes fan que torni a la infantesa. A l’escola en temps de primària, quan encara no havia arribat el moment en el qual s’esborrarien de les portes els rètols de “Niños”-“Niñas” a banda i banda del vestíbul i en el qual nens i nenes estudiaríem plegats.
Entre aquestes evocacions ha emergit, enmig d’una pluja de bocins de guix i de boles de paper, la figura grisa de la senyoreta Salomé.
Partitures dins d’una cartera arnada, diapasó, afinador de tub a la mà i la mirada fixada en la porta –per on podia aparèixer en qualsevol moment la directora afí a un règim que agonitzava al llit–, la senyoreta Salomé entrava a classe embolcallada d’una timidesa llòbrega, l’origen de la qual se’ns escapava.
La tristor ho amarava tot en aquella dona enigmàtica. El cabell canós i rinxolat, la “rebeca” color marengo, la faldilla que arribava fins a uns turmells recoberts de mitges, també grises i que es perdien dins d’unes sabates de cordons que havien fet vot de castedat… Tot semblava néixer en un silenci imposat, però no existia cap escletxa per on poder atansar-nos al seu interior.
La puc veure a peu dret, de cara a un grup de més de 30 nenes. “Un ou fa la gallina a cànon”, ens indica. Tres tocs de batuta al faristol i arrenquem. S’obre la porta de l’aula i sabem, per pacte tàcit, que hem de saltar a “De colores, se visten los campos en la primavera”. Marxa l’intrús o la intrusa. Tres nous tocs al faristol amb la batuta i repetim el mateix fragment d’en Pere Gallerí fins a retenir les notes i la lletra sencera de la cançó.
Som a mitjan novembre del 75. La porta de l’aula es tornar a obrir quan és a punt d’acabar l’hora de música i entonem “Una mañana fresquita de mayo”. La professora titular avança entre els pupitres i s’asseu davant el mapa de rius de la península ibèrica que presideix la paret central. La senyoreta Salomé, amb el cap cot, recull els seus estris, tanca la tapa del piano i marxa fent la dansa íntima dels set vels que Strauss va crear per ella, inspirant-se en la de Wilde.
Però ens deixa el neguit de conèixer, de saber-ne més. Qui era en Pere Gallerí? Per què ens la fa cantar justament avui? Qui era la dolça dama d’Alió? I la donzella que brodava mocadors a la vora de la mar? I l’hereu Riera? I el comte Arnau?
Viure i estudiar a prop del palau de la Virreina i de la Casa Beethoven i haver de passar a diari per la Biblioteca de Catalunya van fer la resta. Això i la impagable ajuda d’aquells llibrets apaisats de “Cançons catalanes 1 i 2” d’Antoni Nogueras i Brunet, que corrien en els focs de camp de les excursions de l’esplai i a través dels quals vam conèixer els romanços i les llegendes que no ens explicaven a l’escola.
Seria fabular pensar que la senyoreta Salomé era una republicana depurada que havia de fer classe en una “Escuela Nacional” per sobreviure i que la seva particular lluita callada era transmetre’ns allò que encara era prohibit? M’agrada pensar que sí, i que va ser la seva manera de sembrar llavors i deixar que fóssim nosaltres qui les descobríssim i les adobéssim.
Escric aquestes reflexions i mentre faig aquest exercici de regressió m’adono que vaig estudiar Filologia Catalana i em dedico a parlar de llibres des de fa anys, gràcies a una professora de música, que en realitat ens ensenyava literatura. No va ser a Idumea, sinó al Raval barceloní. I la nostra Salomé no va tallar caps, sinó que els va omplir d’històries fantàstiques que ens eren desconegudes fins la irrupció en les nostres vides del seu afinador de tub, del seu diapasó, del seu faristol i d’aquella batuta ensinistrada i múrria, malgrat la grisor de la fusta.
Deixa un comentari